Vaig néixer al març, quan l’aire encara feia olor de fred. Quan preguntava a la mare quina flor estimava més, no triava cap flor plena ni olorosa. Deia: la margarida. Ho repetíem amb els anys, i la resposta mai no va canviar. El temps, com  aigua, se m’ha escapat de les mans. Només la fotografia sap retenir-lo, fer present el que ja és llunyà.
Ara que m’arriba la tardor, deixo que siguin els versos qui diguin com cau la fulla, el temps, la vida. Tot s’esgota: la roca, la casa, el que hem estat. Un desgast lent, sense retorn, una direcció única.
Quan cerco la belleza entenc que no pot viure sola. Les flors —colors humils—neixen, respiren, s’inclinen. Davant la vida, el moviment; al costat, la calma que demana retorn, la quietud mineral. Vora les flors, alguns insectes s’ofeguen i moren.
Unes notes suaus acompanyen el silenci. El so del balafó repeteix una cadència que sembla antiga. Les fulles damunt l’aigua, la raó de viure. L’ikigai, dirien els japonesos: saber per què existeixes, i callar davant la resposta.

Jep Colomé, 2022